VOLEM TV3
Dissabte 30 d'abril
Ontinyent (La Vall d'Albaida)
Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió.
Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes.
Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril.
Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat
Preu del sopar: 10 euros.
Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL
Què se'ns prohibeix avui:
als xiquest i xiquetes...
www.tv3.cat
als joves i adults...
www.tv3.cat
Ara el PP pretén censurar "Polònia" de TV3
El PP està 'cansat' dels programes 'Polònia' i 'Crackòvia' que s'emeten a TV3. En la sessió de control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que es fa al Parlament, el diputat Santi Rodríguez ha demanat 'mesures' contra aquests programes.
29/04/2011 www.cronica.cat
El PP està 'cansat' dels programes 'Polònia' i 'Crackòvia' que s'emeten a TV3. En la sessió de control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que es fa al Parlament, el diputat Santi Rodríguez ha demanat 'mesures' contra aquests programes.
29/04/2011 www.cronica.cat
El portaveu del PP en la comissió de control de la CCMA, Santi Rodríguez, ha demanat "mesures" en contra dels programes "Polònia" i "Crackòvia" de TV3, perquè segons el seu partit "estem cansats del tractament que rebem en aquests programes, sobretot quan toca parlar de la corrupció a València o a Madrid".
"Sempre rebem els mateixos!", ha dit i considera "intolerable" que només es parli de corrupció en clau del Partit Popular, quan a "Andalusia el PSOE també té problemes o aquí el cas Palau". La directora de TV3, Mònica Terribas, ha afirmat que aquests programes són d'entreteniment i ha advertit que les crítiques poden ser "un salt mortal sense xarxa".
Més informació:Uns altra destrucció cultural per als valencians
 |
| Un tancament que pinta un fosc panorama per al teatre independent valencià |
| SERGIO MORENO. www.linformatiu.com |
| Amb menys ajudes i més indiferència envers la cultura que mai per part de la Generalitat Valenciana, la Companyia Teatre Micalet baixa la persiana. S'esvaeix la possibilitat de convertir-se en una eina que oferira als artistes valencians la possibilitat de tindre un treball digne amb representacions de qualitat. S'acaba un cicle que ha marcat tant professionals com espectadors del teatre. |
El Teatre Micalet tanca pel boicot institucional
www.vilaweb.cat 30/04/2011
La Companyia Teatre Micalet gestionava des de fa setze anys una de les poques sales amb programació de teatre en català de València · La manca de subvencions i l'ostracisme cultural del Consell fan inviable el projecte de la companyia
La Companyia Teatre Micalet tanca la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català a València, segons informa el diari L'informatiu. La companyia gestionava des de fa setze anys la sala i hi havia programat obres i activitat cultural de qualitat i en català. Aquesta aposta no compte amb el suport de la Generalitat ni de l'Ajuntament de València i no pot mantenir l'activitat cultural per la que es va crear. La companyia tornarà la clau de la sala a la Societat Coral el Micalet, la seua propietària.
L'última representació es farà el 22 de maig amb l'obra 'Frank Vè', un text sobre la corrupció de la banca privada que s'estrena aquest vespre.
Una de les cares més conegudes de la companyia, Joan Peris, ha dit que estaven abocats a la mort per la manca de suport econòmic per part de la Generalitat des de l'arribada d'Inmaculada Gil Lázaro a la direcció de Teatres, el 2005. La companyia encara no ha cobrat els setanta mil euros de subvenció atorgada el 2010.
La companyia ha viscut alguns episodis de persecució pel govern de Francisco Camps. L'últim cas va ser quan Camps va maldar perquè no es poguessin fer les representacions de l'obra 'Zero responsables' (pdf) a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València. Finalment, el Teatre Micalet es va decidir a programar l'obra i en va fer vuit representacions.
'Zero responsables' és una obra conjunta, creada a partir de les propostes d'un grup de dramaturgs valencians, que es va començar a gestar a final del 2009 amb el propòsit de fer 'un exercici contra la desmemòria i el desinterès que sobre l'accident del metro de València ha fet una gran part de la societat valenciana'.
Sobretot en temps de crisi...
el futbol bon aliat dels polítics
El més vist de la història
El Madrid-Barça de la Champions bat tots els rècords televisius a Catalunya, amb més de 2,5 milions d'espectadors
El partit d'anada de semifinals de la Champions entre el Real Madrid i el Barça –el tercer clàssic de quatre en pocs dies– ha batut tots els rècords d'audiència a Catalunya i, amb 2.558.000 espectadors de mitjans i un 71,3%, s'ha convertit en l'emissió més vista des que el 1992 es van començar a mesurar les audiències. Es tracta d'una xifra estratosfèrica que supera no només els registres dels dos clàssics de fa pocs dies –el de lliga en va tenir 2.291.000 (72,2%) i la final de copa, 2.348.000 (72,1%)–, sinó també tots els partits de futbols emesos els últims 19 anys. Fins ara el partit més vist era la final de la Recopa de 1997 contra el Paris Saint Germain (2.370.000), seguit fins abans d'aquesta tongada de clàssics per la final de copa del 2009 contra l'Athletic (2.345.000) i la final de la copa d'Europa de 1994 contra el Milan (2.241.000). El partit de dimecres, a més, s'ha convertit en l'emissió televisiva més vista de la història, ja que també ha superat les pròrrogues de la final de la copa de fa una setmana (2.479.000) i de la final del Mundial de l'any passat (2.371.000).
En canvi, al conjunt de l'Estat espanyol, el partit (12.550.000 i 63,6%) va quedar darrere de la final de copa d'una setmana abans (12.849.000 i 67,7%) i molt lluny de les grans victòries de la selecció. Això sí, va ser la retransmissió més vista de la història de la Forta.
Minut d'or i quota diària
La retransmissió de TV3 a Catalunya va tenir el moment de més audiència –conegut com a minut d'or– a les 22.33 h, just després del segon gol de Messi, quan es va arribar a 3.079.000 espectadors i un 81,6% de quota.
Cal destacar que TV3 va igualar un altre rècord, el de quota del dia: 34,5%, el mateix registre que va tenir el dia d'un altre Barça-Madrid (Supercopa d'Espanya) l'agost de 1997.
El 60,5% de la població de Catalunya (4.212.000 espectadors) va veure en algun moment la programació especial de TV3, que es va allargar més de 6 hores. En aquest sentit cal destacar el bon funcionament de l'espai de tertúlia Efectivament, que per un dia es va emetre per TV3. L'espai de Lluís Canut va tenir 344.000 espectadors i un 21,9% de quota, superant àmpliament els altres dos espais del gènere que s'emetien en aquell moment: Punto Pelota (9,9%) d'Intereconomía i Futboleros (3,5%) de Marca TV.
AGENDE DE MOBILITZACIONS
VOLEM TV3
Dissabte 30 d'abril
Ontinyent (La Vall d'Albaida)
Sopar de germanor per reivindicar el dret a la llibertat d’expressió.
Els diners recaptats aniran destinats a fer front a les multes.
Els tiquets s’han d’adquirir al Casal del 18 al 28 d’abril.
Més informació als telèfons 962389291i 664681591 o a valldalbaida@acpv.cat
Preu del sopar: 10 euros.
Després del sopar hi haurà COL·LABORACIONS MUSICALS + JAM POÈTICO-MUSICAL
Diumenge 1 de maig
Borriol. Plaça de la Font, 16:00 h.
Consentració en favor de TV3.
EDITORIAL 28/04/2011
Einstein, Heidegger i la dialèctica de Mou
El gran comunicador Mourinho, o millor, el personatge mediàtic “Mou”, va banyar el seu penúltim argumentum ad populum (o discurs amb què s’atribueix l’opinió dels demés a la pròpia), amb una propietat textual molt llaminera per als oradors: l’argument d’autoritat. Amb la proximitat que concedeix el fet de pertànyer a una mateixa categoria o família, va citar Albert Einstein anomenant-lo “el tio Alberto” i manllevant-li la cita següent: "Hay una fuerza motriz más fuerte que el vapor, que la electricidad y que la energía atómica: la voluntad. No son palabras mías, sino de un tal Albert. No era estúpido este Albert Einstein, con la voluntad se puede hacer todo", asegurava ara fa 48 hores el técnic del Madrid.
No hi ha desperdici en cap de les frases que utilitza Mou i, en aquest cas, unes hores abans del partit que obriria la semifinal de la Champions League, anunciava al món que l’equip rival ho tenia tot perdut davant la seua estratègia, per incontestable i per erudita; és a dir, pertanyia a Einstein i acomplia un silogisme gairebé aristotèlic. Premissa A: La voluntat ho pot tot. Premissa B: nosaltres tenim la voluntat. Conclusió que s’hi infereix: nosaltres ho podem tot.
Això és, ni més ni menys que el triomf de la voluntat. I mireu quines coses, no era aquest mateix el títol que “el tio Adolfo”, Hitler, va donar al seu famós discurs de masses...? Casualitats de la vida, de la vida d’alguns pensadors i moralistes.
És molt probable i fàcil de suposar que entre llibre i llibre d’Einstein el professor Mou passa algunes hores distret amb la lectura d’Stuart Mill, pensador anglés del segle XIX les idees del qual apunten que originàriament la voluntat és producte del desig (creença amb què aparentment combrega Mourinho). Però potser la pruïja lectora del portugués no l’ha fet caure en el compte que es botava una consideració prèvia del filòsof prussià Immanuel Kant: la voluntat és cosa diferent del desig, una persona virtuosa o que tinga principis ferms, actua sense pensar en el plaer que espera obtenir amb el seu compliment. Per tant, aquesta és condició necessària per a una “voluntat moral, lliure”.
 |
Mourinho (L.Gené /AFP photo) |
Als inicis del partit, la maquinària psicològica i tàctica del portugués deixava passar el temps, precisament per aquella confiança, ja descrita, en la voluntat i la superioritat de la força; només calia veure el contrast, d’un bàndol, el del Madrid, les etzibades de múscul de Ramos i Pepe per l’anhel d’emular Ares i Heracles; de l’altre, el del Barça, els moviments incansables de d’un savi fill d’Atenea, Xavi Hernández, i la rauja de Piqué Paris, fill del rei de Troia i tocat subconscientment pels encants de la nova Afrodita. Tanmateix, el final del partit girava la cara al descarat Mou. Els seus jugadors, en declaracions a la premsa, revelaven que l’objectiu era tan limitat com que es confromaven amb empatar el partit a zero gols. El mateix Cristiano palesava la paradoxa del seu rol, constret entre Averrois i Unamuno, perquè la raó li dictava una confessió, la de no jugar a gust a la manera de Mourinho, i la fe li feia creure en una altra religió, la de no contradir el seuprofeta, que per això ha vingut a recrear un nou ordre de justícia i felicitat universals al paradís (fiscal) de Florentino. Mentrestant, l’expulsat del jardí celestial de la Champions a la grada dels mortals, abocava bilis negra en favor de la samarreta blanca i, trist, resignat, però igualment lúcid en el discurs verbal i expeditiu com sempre, es preguntava “¡por qué, por qué, por qué”, tantes vegades com Camilo Sesto exhortava al déu pare en Jesucristo Superstar “¡quiero saber, quiero saber, quiero saber Senyor!” o tantes com la lletania prega “ora pro nobis” en les rogatives als seus sants. Amb una referència clara al que ell entén actuació desafortunada del jutge de la batalla, Wolfgang Stark, exhibeix la seua espectacular memòria per recordar els àrbitres que en el passat han xiulat a desgrat en la seua carrera d’entrenador i deixa anar als amants del cinema d’intriga una tirallonga de protagonistes UEFA per fets macabres en favor del Barcelona: “¿Por qué Ovrebo, Bussaca, De Bleeckere, Stark..?”, exclamava retòricament Mou, amb cara de Santíssim Crist de la Corona de Sevilla. I és clar, després de veure el que s’ha vist per la televisió durant els 90 minuts, altra meravella de Leo Messi inclosa, i escoltar aquestes declaracions, els periodistes han llançat la insídia cap a Mou. Però heus ací que els professionals de la lletra i imatge efíemeres desconeixen la vena existencialista de l’entrenador, segurament inspirada en estudis del danés Kierkegaard, a qui l’entrenador pot haver llegit la idea que "la vida ha de ser viscuda cap endavant, però només pot ser entesa cap enrere. És a dir, esguardar el futur sense menysprear el passat, sabent que tota la vida d’un home forma una unitat, i és en aquesta unitat i identitat personal com s’explica tot el conjunt d’una vida”.
El geni portugués no ha pensat, potser perquè no fa lectures tan venials com ara les esportives, que l’equip contrari ja ha demostrat que pot construir sobre la destrucció i que té un geni personal, messiànic, que opera amb la física quàntica entre els llindars de l’espai, el temps i les cames dels defenses contraris, sense necessitat d’apel·lar a la tortura corporal i moral de l’enemic ni cantar-li l’himne popular dels estadis “ese portugués/ qué hijo... és”, la qual cosa encara podria augmentar la pena de Mou, si no fos que el mestre lusità ja està acostumat a reflexionar sobre “el ser”, més concretament sobre les paraules de Heidegger al voltant del Dasein, mot de l’alemany que el filòsof usa per assenyalar la relació entre l’ésser i l’home, l’home i l’existència.
Finalment em decline a pensar com Mou, “tot és un complot”. L’àrbitre Stark és alemany, veieu, com el Heidegger!, i ha perpetrat una maniobra per instaurar en el subconscient de Mou les preguntes que aquest pensador, també alemany i casualment assentat en la ideologia nacionalsocialista de Hitler, va redactar ara fa uns cent anys, per preparar el patíbul mortuori del portugués (mourir, fr.), a manera d’ofrena religiosa, en gratitud per haver pensat el mateix lema que el Führer, en un dia tan important, perquè ambdós són líders, de masses que esperen que els seus guanyen però sobretot esperen veure’ls, escoltar-los i aplaudir-los.
En veritat, hi ha reflexions sobre l’existència que semblen pensades ex profeso per a l’ínclit José Mário dos Santos Mourinho Félix, àlies Mou, com aquelles que un dia Heidegger va pro-mou-re: “Quina funció té la veu de la consciència? En quines coses consisteix l’angoixa i què ens ensenya? Què significa l’expressió “anticipació de la mort”? Per què la mort dóna la pauta per a l’autenticitat a l’home en l’ésser?”.
La “mort futbolística” de Mourinho al real Madrid pot haver començat al mateix estadi Bernabeu, un 27 d’abril de 2011, després de perdre 0-2 contra un Barça fidel als seus principis. Però no tant pel joc del seu equip, adobat de full contact, ni per errors dels àrbitres (que li han concedit més penals que a cap altre equip en el campionat lliguer), sinó per llegir massa erudició científica i no documentar-se en la seua disciplina, l’esportiva, on hauria d’haver tirat mà d’hemeroteca i haver comprovat que, igual com ell ha fet aquesta nit, un anterior entrenador del Madrid, Bern Schuster, va començar a deixar de ser-ho en la Liga 2008-2009, quan va declarar que el seu equip no podria guanyar en el Camp Nou. Casualitat, un altre alemany.
Llibertat i TV3
EL DIA QUE EL POBLE VALENCIÀ VA DIR PROU
16 d'abril de 2011
